Les Rebaixes 1.0 (2a part)

La molt esperada segona part ja és aquí. Disfruteu-la

 

 

11:01 AM Deixo anar de mala manera aquelles
sabatotes, que ves a saber de quina temporada són i vaig a cercar les bambes.
De seguida les trobo a continuació del parany de les sabates. Només han posat
quatre models però són prou moderns. Ja en veig un model que m’agrada. Torno
a buscar algún treballador per emprovar-me les sabates. Miro a la dreta, en
veig un, molt atrafegat, encerclat literalment per clients que pretenen ser
atesos tots alhora. Descartat. Miro a l’esquerra i en veig un amb una pila de
caixes a les mans, que li impideix veure cap on va, que es dirigeix cap al
magatzem tan de pressa com pot. També descartat. Miro a la caixa i veig a
dues dependentes que tenen problemes amb el targeter, mentre la gent esbufega
a la cua, plena d’ansietat. També descartades. Torno a les bambes i cerco el
meu número. Per sort tinc el peu petit i el meu número es ven poc. Agafo la
sabata dreta del meu número i m’assec al banc per emprovar-me-la.
Sorprenentment còmoda, se m’ajusta força bé. Estic decidit a comprar-les.
Intento anar on he trobat la sabatilla per agafar la parella. Hagués estat
massa fàcil. Només hi ha peus drets, al prestatge.

11:10 AM Sense opció d’aconseguir els
serveis d’un dependent investigo noves víes per assolir els meus propòsits.
Observo com un dels dependents que va carregat amb caixes, desapareix per una
porta. “Deu ser el magatzem”. A la meva esquerra sento com un dependent
demana que li portin la referència tal. Al cap de pocs segons apareix per la
porta del suposat magatzem el noi amb la referencia que li ha indicat el
company amb el número adequat. Miro bé l’etiqueta i cerco el número de
referència. “Si ataco el punt més feble de la cadena potser tindré èxit”.
Decideixo abordar el noi que va i ve carregat amb caixes.

Efectivament el noi torna cap al magatzem
amb una pila de caixes que l’empideix veure per on va. El seu company, des de
lluny, ja li va cantant les referències que li demanen els clients. El noi
s’afanya a trobar el camí del magatzem evitant ensopegar amb els clients que
pul·lulen aleatòriament per la planta i que en qualsevol moment canvien
,sense cap criteri, de direcció. “ah, porta’m també un 41 del 408932.0003 en
blau marí” li etzibo com aquell qui no vol. He imitat la veu del seu company
i sembla que ha colat.

“Vaig volant!” Respon ell. Té una habilitat
impressionant per moure’s carregat, sense que li caigui res. “Jo, em passaria
el dia collint caixes de terra”. Penso mentre desapareix per la porta del
fons.

Al cap de 2 minuts veig una pila de caixes
que s’acosta cap a mi. Es el noi del magatzem. Passa de llarg, es dirigeix
cap on la gent s’emprova les sabates. Jo el segueixo. Descarrega la pila i el
seu company comença a distribuir caixes entre els clients per que es pugui
emprovar les sabates. De cop s’atura. No reconeix per qui és el model que te
a les mans. Ràpidament allargo la mà i agafant la caixa dic. “Gràcies, em
quedaven força bé. Puc pagar en efectiu?”

Sense temps per reaccionar el depenent em
cobra les sabatilles. La meva satisfacció és immensa. M’he estalviat ben bé
dos quarts d’hora. Ja m’estic convertint en un professional de les rebaixes.

11:25 AM Estic molt orgullós de la
meva gesta i vaig de sobrat cap a la secció d’articles de viatge.

Les maletes estan força rebaixades amb lo
qual hi ha una aglomeració de gent
important. Mentre valoro si buscar la maleta a una botiga o seguir
endavant amb aquesta  bogeria, em deixo endur per la situació i que ja
vaig ben carregat d’adrenalina, i animat pels atractius preus que se’m
presenten allà al davant. “No hi ha qui em pari!” Penso en veu alta. Una
dona, al sentir-me es gira i em mira entre estranyada i espantada. Dec fer
cara de dement.

“A veure! On són els trolleys?” Vaig parlant
amb veu alta i mirant al meu voltant com si fos un guia indi de l’oest. Qualsevol
que em vegi pensarà que no hi toco… Millor!! Així s’apartaran i em deixaran
agafar el que jo vulgui, jo,jo,jo.

Mira-te’ls! Són allà! Assenyalo dos
passadissos davant meu.

Avanço decidit fins als trolleys que ocupen
tot un passadís.

Aquest no, aquest tampoc…, aquest és
horrorós… aquest és de nyigui-nyogui…! Vaig descartant models que no em
convencen gens fins que.. Aquest, aquest! Penso estirant el braç. Abasto el
trolley i estiro cap a mi però la maleta no es mou ni gens ni mica. Vaja, s’ha
travat amb les altres maletes, penso i torno a estirar cap a mi amb més
força. Llavors, com si estigues pescant un salmó noto una estrebada en
direcció contrària que gairebé em fa caure a terra de morros.

11:34 AM Sense deixar anar el trolley
mantinc, com puc, l’equilibri i descobreixo a l’altra banda una senyora
format lluitador de sumo que també té agafat  el trolley. Faig una
ràpida ullada al prestatge i veig que és el darrer trolley d’aquell model. Presento
l’enfrontament. Em temo que serà una lluita desigual, penso.

“Em fa l’efecte que jo l’he vist abans.” Dic sense gaire  convicció.

La dona se m’encara i la visualitzo en tota
la seva dimensió. És enorme. De tan aprop sembla l’Estrella de la Mort de la “Guerra de les
galàxies”.  “Perdona maco però aquesta maleta es ve a casa amb mi!”. Diu
amb veu forta.

“Uau, quin caracter!” penso. No me’n sortiré
pas. Ara ja estic notablement intimidat. Tot i això no cedeixo. Vendré cara
la meva derrota. La meva curta experiència en les rebaixes em diu que la
perseverança té premi. No la deixo anar i mantinc com puc la compostura
davant la meva rival. Llavors, en aquest punt on semblava que el món s’havia
aturat, decideixo fer una estrebada forta i sobtada que li arrabassi de les
mans la maleta i fugir ràpid. “El factor sorpresa serà determinant”, penso
mentre em
concentro. Preparats , llestos i….

…acció. Bruscament, faig una estirada amb
totes les meves forces mentre apreto les dents i…  em quedo clavat!.El
trolley no s’ha mogut ni un milímetre mentre jo si que m’he mogut, i força.
La dislocació d’espatlla sembla ja un fet. Un dolor intens em recorre el braç
mentre sento una forta veu que crida. “Sabies que vaig ser llençadora de
martell, jo?” I en aquells moments em vaig sentir volar. Jo no havia deixat
anar el trolley. Déu meu, què bestia! Estava donant voltes a l’aire agafat
del trolley. La dona estava fent els moviments de llençar martell i jo era el
martell!!

“Hiahhhh!!!”va exclamar la mega-dona deixant
anar el trolley. Vaig recòrrer tot el departament de maletes, vaig sobrevolar
la caixa i … “strike”!Vaig anar a petar contra una pila de caixes
metàliques d’eines que estàven de super oferta. La patacada va ser
monumental. Durant un moment vaig notar com una fosa a negre de les que
surten a les pel·lícules.

Em fa mal tot el cos. Provo de moure els
braços i em fan mal. Les cames, també estan adolorides. El cap, el costat, la
panxa, tot em fa mal. Obro els ulls i veig tot de gent al meu voltant.

Tots m’ignoren, estan remenant roba o fent
cua per pagar a caixa o barallant-se per una peça única. Intento
incorporar-me. Amb penes i treballs ho logro. Estic força estabornit. Miro al
meu voltant i no veig les bosses que portava ni…

12 i pico PM? El rellotge, m’han fotut el
rellotge! Em trobo enmig de les rebaixes d’uns grans magatzems amb el cos
masegat, agredit per una lluitadora de sumo, sense el que havia anat a
comprar i per postres em prenen el rellotge mentre estic estabornit! La
situació és tan patètica que decideixo abandonar i anar a fer un refresc al
primer bar que trobi per recuperar-me. Mentre camino pel carrer em trobo una
amiga carregada de bosses i amb un ampli somriure a la cara.

“Home que fas per aquí el centre,?Quina mala
cara que fas. Hauries d’anar de rebaixes, s’et passarien tots els mals!”

“No m’en parlis de les rebaixes” li contesto
de  mala manera mentre giro cua cap a casa tot remugant sense dir-li ni
adéu. Ella em veu allunyar-me palplantada al mig del carrer carregada amb les
bosses i amb la boca oberta de bat a bat preguntant-se: “Però què li passa a
aquest noi?”

FI

 



Comentaris tancats a Les Rebaixes 1.0 (2a part)

Les rebaixes 1.0

Segon intent de publicar el meu text. He tingut problemes tècnics que no he pogut solventar per manca de temps, paciència i coneixements tècnics. Sòc limitat.

A veure si surt millor ara.

 

LES REBAIXES

9 de gener. 9:55 AM

Sóc a la porta d’uns grans magatzems, fent cua
per entrar. Hi ha molta gent apretada en un espai molt petit. Sento comentaris
de tota mena: "…A veure quines gangues trobo aquest
any…","…Si,  apujen  els preus al novembre i després
els baixen al gener,  a mi  no m’enreden!…", "A veure si
han rebaixat aquelles sabates vermelles que vam veure el dimarts, eren
moníssimes…" Algú mira el rellotge impacient, "Ja podrien obrir, si
ja fa estona que són dins, home!"

 

Jo em limito a escoltar i a repassar
mentalment la llista del que vinc a buscar:

La caçadora, les bambes, la maleta trolley,
uns guants negres…  Poca cosa, en una horeta cap a casa, penso.

9:58 AM El malson és a punt de començar. Mai
he anat el primer dia de rebaixes, però enguany volia viure l’experiència. Veig
en els ulls de la gent les ganes de comprar, la tensió de les curses
atlètiques, una mirada com d’avarícia desbordada.  Em sento una mica
neguitós “I si vinc més tard?” em pregunto. "No. aquesta gent és capaç
d’acaparar-ho tot, no et deixaran ni les engrunes!” em responc.Un cop decidit a
continuar, em preparo com el que és apunt de començar un partit de rugbi.
"A per totes!" m’animo.

10:00 AM S’obren les portes!! De sobte sento
la pressió de la gent sobre mi. Tota aquella massa compacta de gent s’ha començat a moure. Tots intenten entrar a l’edifici sense esperar a que els
empleats que han obert la porta s’enretirin. Tinc la visió d’una estampida de
bisonts des de dins!!

Entre culs, colzes i genolls m’estan
triturant! On és aquell educat “vostè primer”?

“Ep comptee, que sóc aquíi!” Crido. Ni cas. La
pressió sobre el pit m’empideix respirar.

Reacciona! Penso en mi. No penso acabar els
meus dies atropellat miserablement a l’entrada de les rebaixes, i a més sense
haver comprat res, Quin epitafi més trist!

M’activo. Empenyo fortament qui tinc davant
fent-me espai. Uf! aire per fi. I amb els colzes mantinc la distància amb la
gent dels costats i així vaig avançant cap a la porta. És com a San Fermín,
però més bestia!

10:03 AM  Finalment creuo la porta. Un
cop superada, la gent es dispersa per la superficie de la primera planta. Tot
són corredisses: cap a les escales mecàniques, cap a les ofertes, alguna
senyora, convulsivament, ja està posant-se tots els provadors de  colònia
i perfum que ha trobat en el seu camí. Jo, recuperant l’alè, em dirigeixo a la
planta de “caballeros”. Segur que hi trobo unes bones caçadores.

Arribo a la planta de “caballeros” i em trobo tot de gent remenant i
mirant, d’altres fent cua al caixer. Ara em concentro en trobar les
caçadores.  Caram, si que és gran aquesta planta. Per molt que dono voltes
per la planta no trobo les caçadores.

On dimonis les

han posades?

  Després de molt voltar i
no trobar cap depenent lliure paro atenció a un grup de gent concentrada en un
lloc. M’acosto a tafanejar i… descobreixo la zona de caçadores! La gent ja
s’ha endut gran quantitat de caçadores rebaixadíssimes. Ràpidament intento
estirar els braços fins una de pell que he vist prou xula. No m’hi arriben els
braços!! La gent m’impedeix arribar-hi, és una barrera humana infranquejable
amb bones maneres. Així fico els braços entre la gent i un cop ben endins
d’aquella massa humana sense forma, faig tota la força que puc amb els braços
cap enfora mentre amb el cos intento introduir-me en aquell merder. Buff! Quina
pudor de suat!. La pressió de la gent és màxima però si no insisteixo en els
meus moviments em quedaré sense cap caçadora!. “Ara m’adono que hauria d’haver
anat al gimnàs. Tantes vegades que ho he dit i encara no hi he anat!” Em lamento. Amb lo bé
que aniria ara estar una miqueta fort, Bé, una miqueta no, bastant més fort.
Aquesta gent semblen professionals del rugbi o de lluita greco-romana.
Desisteixo d’utilitzar la força i faig servir la destressa. M’esmunyeixo ben
ajupit entre les cames de la gent. Aquí abaix hi ha més espai. Per sort esquivo
totes les cames anant a quatre grapes i… Per fiii! Sóc a les caçadores!!!

Estic ja amb aquella caçadora de cuir tan xula
que havia vist. La toco, la palpo, sembla de bona qualitat, miro la talla i….
síi!! és la meva, l’arrenco pràcticament del penjador i torno a ajupir-me per
tornar a sortir de la marabunta! Mentre me la poso busco un mirall.

   Em ve que ni pintada. Em trec la
caçadora,  m’acosto a la caixa per pagar i……!!!!!!

10:51 AM M’espera una llarga cua de gent
amb tota mena de peces de roba a les mans. Això promet una bona estona
esperant. Mentrestant la gent s’emportarà les sabates, les trolleys i els
guants! Decideixo sortir de la cua i dirigir-me a la planta d’”artículos de
viaje” que a més és la mateixa que la sabateria!, finalment podria ser el meu
dia de sort. L’episodi victoriós de les caçadores em dona ànims per seguir en
aquesta bogeria.

Mentre pujo per l’escala mecànica miro davant
meu i veig que va plena de gent. Molts amb paquets a les mans. Quan ens creuem
amb l’escala que baixa també veig la gent amb paquets a les mans i un ampli
somriure a la cara.

 Ja sóc a la planta de “zapatería y
artículos de viaje”. A aquestes alçades de la pel·lícula hi ha organitzat un
sidral important: Gent anant amunt i avall buscant no saben ben bé qué, dones
que han perdut la criatura que duien de la mà, discussions a la cua de caixa
per algú que es vol colar, en una paraula… CAOS!. Per sobre d’aquell cacau se
sent la veu agradable i melodiosa de la locutora de l’empresa “Aprofiti ara les
nostres ofertes….rebaixes del 30, 40 i fins el 50 per cent!…visiti la
nostra planta d’oportunitats…” cada dos minuts van colant falques d’aquest
tipus sense que la gent s’adoni, en canvi el missatge va penetrant al meu
cervell, les paraules s’allotgen dins del subconscient i de sobte sóc jo mateix
que m’empenyo a consumir. Gairebé sense adonar-me ja m’estic mirant unes
sabates que acaben d’ofertar per megafonia. Quan ja les tinc a les mans, amb la
mirada buida, mirant a l’infinit i amb la bava caient-me per la cara, desperto
del meu hipnotisme i m’adono del que estic fent.

“Ep nano, si el que tu vols són unes bambes!”
Em dic a mi mateix mentre em pico amb la mà al cap.

CONTINUARÀ



Comentaris tancats a Les rebaixes 1.0

Les rebaixes (1)

Salut blogaires! De nou amb tots vosaltres per presentar-vos un nou relat. Aquest està dedicat a tots aquells que us agrada anar a comprar. Altra vegada el publico en dos parts perquè sigui més fàcil de llegir. A veure què.

 









Normal
0
21
false
false
false
MicrosoftInternetExplorer4

LES REBAIXES

9 de gener. 9:55 AM

Sóc a la porta d’uns grans magatzems, fent cua
per entrar. Hi ha molta gent apretada en un espai molt petit. Sento comentaris
de tota mena: "…A veure quines gangues trobo aquest
any…","…Si,  apujen  els preus al novembre i després
els baixen al gener,  a mi  no m’enreden!…", "A veure si
han rebaixat aquelles sabates vermelles que vam veure el dimarts, eren
moníssimes…" Algú mira el rellotge impacient, "Ja podrien obrir, si
ja fa estona que són dins, home!"

Jo em limito a escoltar i a repassar
mentalment la llista del que vinc a buscar:

La caçadora, les bambes, la maleta trolley,
uns guants negres…  Poca cosa, en una horeta cap a casa, penso.

9:58 AM El malson és a punt de començar. Mai
he anat el primer dia de rebaixes, però enguany volia viure l’experiència. Veig
en els ulls de la gent les ganes de comprar, la tensió de les curses
atlètiques, una mirada com d’avarícia desbordada.  Em sento una mica
neguitós “I si vinc més tard?” em pregunto. "No. aquesta gent és capaç
d’acaparar-ho tot, no et deixaran ni les engrunes!” em responc.Un cop decidit a
continuar, em preparo com el que és apunt de començar un partit de rugbi.
"A per totes!" m’animo.

10:00 AM S’obren les portes!! De sobte sento
la pressió de la gent sobre mi. Tota aquella massa compacta de gent s’ha
començat a moure. Tots intenten entrar a l’edifici sense esperar a que els
empleats que han obert la porta s’enretirin. Tinc la visió d’una estampida de
bisonts des de dins!!

Entre culs, colzes i genolls m’estan
triturant! On és aquell educat “vostè primer”?

“Ep comptee, que sóc aquíi!” Crido. Ni cas. La
pressió sobre el pit m’empideix respirar.

Reacciona! Penso en mi. No penso acabar els
meus dies atropellat miserablement a l’entrada de les rebaixes, i a més sense
haver comprat res, Quin epitafi més trist!

M’activo. Empenyo fortament qui tinc davant
fent-me espai. Uf! aire per fi. I amb els colzes mantinc la distància amb la
gent dels costats i així vaig avançant cap a la porta. És com a San Fermín,
però més bestia!

 10:03 AM  Finalment creuo la porta.
Un cop superada, la gent es dispersa per la superficie de la primera planta.
Tot són corredisses: cap a les escales mecàniques, cap a les ofertes, alguna
senyora, convulsivament, ja està posant-se tots els provadors de  colònia
i perfum que ha trobat en el seu camí. Jo, recuperant l’alè, em dirigeixo a la
planta de “caballeros”. Segur que hi trobo unes bones caçadores.

Arribo a la planta de “caballeros” i em trobo
tot de gent remenant i mirant, d’altres fent cua al caixer. Ara em concentro en
trobar les caçadores.  Caram, si que és gran aquesta planta. Per molt que
dono voltes per la planta no trobo les caçadores. On dimonis les han posades?

 10:19 AM   Després de molt
voltar i no trobar cap depenent lliure paro atenció a un grup de gent
concentrada en un lloc. M’acosto a tafanejar i… descobreixo la zona de
caçadores! La gent ja s’ha endut gran quantitat de caçadores rebaixadíssimes.
Ràpidament intento estirar els braços fins una de pell que he vist prou xula.
No m’hi arriben els braços!! La gent m’impedeix arribar-hi, és una barrera
humana infranquejable amb bones maneres. Així fico els braços entre la gent i
un cop ben endins d’aquella massa humana sense forma, faig tota la força que
puc amb els braços cap enfora mentre amb el cos intento introduir-me en aquell
merder. Buff! Quina pudor de suat!. La pressió de la gent és màxima però si no
insisteixo en els meus moviments em quedaré sense cap caçadora!. “Ara m’adono
que hauria d’haver anat al gimnàs. Tantes vegades que ho he dit i encara no hi
he anat!” Em lamento. Amb
lo bé que aniria ara estar una miqueta fort, Bé, una miqueta no, bastant més
fort. Aquesta gent semblen professionals del rugbi o de lluita greco-romana.
Desisteixo d’utilitzar la força i faig servir la destressa. M’esmunyeixo ben
ajupit entre les cames de la gent. Aquí abaix hi ha més espai. Per sort esquivo
totes les cames anant a quatre grapes i… Per fiii! Sóc a les caçadores!!!

Estic ja amb aquella caçadora de cuir tan xula
que havia vist. La toco, la palpo, sembla de bona qualitat, miro la talla i….
síi!! és la meva, l’arrenco pràcticament del penjador i torno a ajupir-me per
tornar a sortir de la marabunta! Mentre me la poso busco un mirall.

   Em ve que ni pintada. Em trec la
caçadora,  m’acosto a la caixa per pagar i……!!!!!!

 10:51 AM M’espera una llarga cua de gent
amb tota mena de peces de roba a les mans. Això promet una bona estona
esperant. Mentrestant la gent s’emportarà les sabates, les trolleys i els
guants! Decideixo sortir de la cua i dirigir-me a la planta d’”artículos de
viaje” que a més és la mateixa que la sabateria!, finalment podria ser el meu
dia de sort. L’episodi victoriós de les caçadores em dona ànims per seguir en
aquesta bogeria.

Mentre pujo per l’escala mecànica miro davant
meu i veig que va plena de gent. Molts amb paquets a les mans. Quan ens creuem
amb l’escala que baixa també veig la gent amb paquets a les mans i un ampli
somriure a la cara.

 Ja sóc a la planta de “zapatería y
artículos de viaje”. A aquestes alçades de la pel·lícula hi ha organitzat un
sidral important: Gent anant amunt i avall buscant no saben ben bé qué, dones
que han perdut la criatura que duien de la mà, discussions a la cua de caixa
per algú que es vol colar, en una paraula… CAOS!. Per sobre d’aquell cacau se
sent la veu agradable i melodiosa de la locutora de l’empresa “Aprofiti ara les
nostres ofertes….rebaixes del 30, 40 i fins el 50 per cent!…visiti la
nostra planta d’oportunitats…” cada dos minuts van colant falques d’aquest
tipus sense que la gent s’adoni, en canvi el missatge va penetrant al meu
cervell, les paraules s’allotgen dins del subconscient i de sobte sóc jo mateix
que m’empenyo a consumir. Gairebé sense adonar-me ja m’estic mirant unes
sabates que acaben d’ofertar per megafonia. Quan ja les tinc a les mans, amb la
mirada buida, mirant a l’infinit i amb la bava caient-me per la cara, desperto
del meu hipnotisme i m’adono del que estic fent.

“Ep nano, si el que tu vols són unes bambes!”
Em dic a mi mateix mentre em pico amb la mà al cap.

CONTINUARÀ…



Comentaris tancats a Les rebaixes (1)

Pink Martini: Música per escoltar sense presses

 La setmana passada vaig assistir a un concert a l’Auditori. Tocaven els Pink Martini. Una orquestra amb gent de diferents origens que ens transporta a l’època de les grans orquestres als balls. El seu repertori va des dels boleros fins als txa-txa-txa, bossanova, temes de piano-bar, etc. La batuta del grup la porta el pianista, que n’és el fundador. Crida l’atenció la peculiar manera que té de tocar el piano, amb molta exageració en els gestos. La cantant té una veu molt bona, com no podia ser d’una altra manera i els músics son destacables. Durant el concert et podies concentrar en el piano, la veu, seguir atentament els percussionistes, disfrutar amb les entrades dels vents: trompeta i trombó de vares, sense oblidar el guitarra, el violí i el contrabaix sense els quals les peces perdríen cos.

En definitiva un concert molt agradable, sense pauses i amb el colofó final de fer aixecar el públic per fer una petita coreografia que es farà servir en una gravació en vídeo que estan realirzant durant la seva gira. Tothom que sortia de l’auditori se’n tornava a casa amb un ampli somriure i amb ganes de més però donat que només tenen tres discs al mercat, el concert tampoc donava per gaire més.

Així doncs, aquest estiu, mentre us preneu un Martini mentre esteu estirats al sol, una bona proposta d’en Fullaraca seria escoltar de fons un disc de Pink Martini.

Salut blogaires!

2s comentaris

L’endeví de la quiniela (2)

 Si heu llegit la primera part i us queden ganes de seguir llegint i saber com acaba l’història aquí la teniu. Ja em direu el què.

 

 




 

La setmana va acabar
per transcòrrer plàcidament fins arribar el diumenge. Al ser la darrera jornada
i havent-hi tantes coses en joc tots els partits de la travessa es jugaven al
mateix temps. Aquell dia s’havia comprat el diari esportiu, havia netejat la
pantalla de la vella tele que presidia el menjador i va dedicar una bona estona
a sintonitzar la emisora on donaven els resultats del futbol. No volia perdre’s
cap detall. Com a extra s’havia comprat una paperina de blat de moro. Es va
preparar unes crispetes per estar entretingut i calmar l’ansietat. I es que
l’Arístides es posava molt i molt nerviós amb el futbol.

      Quedava molt poquet per començar i es va
anar a disfressar de vident. Axí vestit es va asseure a la seva butaca tronada
amb el bol de crispetes a les mans, la tele encesa sense volum, i la radio amb
un volum un pel exagerat. La butlleta de la quiniela estava també a la tauleta
amb el boligraf al costat per anar apuntant els resultats.

I van començar
els partits, la radio anava comentant les incidències a tots els estadis.
Mentrestant a la tele estaven donant el partit de la jornada. Per algú no
iniciat tot plegat era un batibull de noms extranys i xifres incomprensibles,
un autèntic galimatíes. Però Arístides portava molt de temps “gaudint” de les
llargues tardes de diumenge enganxat a la radio. Per a ell“El Nuevo Zorrilla” i
“el Helmántico” no sonaven a noms de teatres famosos, “El sardinero” no era una
nova marca de conserves ni el “Heliodoro Rodríguez Pérez” no havia estat mai un
premi Nobel de Literatura.

Així doncs,
inmmers en la jornada futbolística ho deixava tot en mans els astres, i també
dels altres astres, els de la pilota. Els partits anaven avançant i els gols
anaven pujant als marcadors dels diferents partits, aquell dia a més, es
marcaven molts gols. Arístides anava apuntant tot en la seva llista mentre
anava menjant crispetes.

I va arribar la
mitja part. Quinze minuts de descans pels jugadors i també pels soferts
seguidors.

Va aprofitar per
anar al lavabo, mentre feien una “ronda informativa” donant els resultats en
aquell precís moment. Com que ell ja ho tenia apuntat no ho necessitava
recordar. Sortint del lavabo va anar veloçment fins a la cuina a fer una altra
tongada de crispetes i va agafar de la nevera més beguda.

Un cop enllestit
el refrigeri, s’asseguè al sofà i va repassar els resultats: bé, no es podia
queixar, de quinze en portava vuit encertats. Per ser la mitja part està prou
bé, va dir-se. I a més, els altres es podien complir. L’ego del nostre endeví
es va inflar. Tants díes d’estudi, tants esforços, i el que era més important:
el seu “do personal” estaven funcionant! Tot anava dins les previsions. Bé, tot
no. El barça-Madrid no anava en una bona direcció. Aquell partit que tants
dubtes l’havia donat estava lluny de la decisió, o millor dit, de la visió que
ell va tenir: A la mitja part Barça 0 – Real Madrid 2!! No anaven bé les coses.
S’hi jugaven molt en aquell partit. El Barça i el Madrid tota una lliga i
ell… ell s’hi jugava la vida, el pà, el menjar, el creure que podia tirar
endavant amb els seus medis, que tenia un dó, que podia preveure el futur!

I començava la
segona part! Ell, ja tornava a estar en posició, amb la radio, la tele i les
crispetes. A mida que avançava la segona part els gols continuavent pujant als
marcadors i tots, tots! anaven en la direcció correcta! En aquells moments, a
manca de vint minuts per acabar ja portava deu encerts. Va notar un nus a
l’estòmac. La tensió s’anava apoderant d’ell. El parit de la jornada, però
continuava inamovible. Els nervis eren molt evidents.

Llavors el Barça
va fer el darrer canvi. Va sortir el golejador que havia de marcar les
diferències, aquell que tothom esperava durant tota la temporada i que no va
aparèixer, el que s’havia fet un fart de fallar gols durant mesos i havia
quedat relegat a suplent de luxe. El davanter titular havia rebut un fort cop a
la cama i no podia seguir. Una nova oportunitat per demostrar la seva vàlua.

Cada minut que
passava ja era desesperant, cada jugada, cada ocasió de gol i fins i tot cada
gol que es marcava era angoixant.

“Que s’acabi ja,
no aguanto més!.” Deia Aristides devorant les crispetes.

I els resultats
anaven encaixant, 11, 12, 13,…14!! Faltava el partit de la jornada. La calor
ja era forta al juny i a més amb la disfressa i els nervis el nostre
protagonista estava amarat de suor. Llavors a la tele va veure unes imatges que
encara el feien suar més. El jugador que acabava de sortir havia marcat al
rematar un córner. Barça 1- Real Madrid 2 I només quedàven cinc minuts. Ara el
Barça estava abocat a l’àrea del Madrid. L’equip blanc estava embotellat. El
públic animava d’allò més. I el Barça va trenar una jugada dins l’àrea,
l’extrem va xutar i…el porter va refusar la pilota, que va anar a parar als
peus de l’heroi del partit que va marcar l’empat pel Barça.

L’Arístides va
fer un salt a la seva butaca i va cridar “Gooooool!” tot tirant enlaire la seva
perruca. Quedaven tres minuts i ara tot era possible.

El Madrid va
intentar sense gaire convicció atacar però només conseguien passar-se la pilota
al mig del camp. La defensa del Barça pressionava molt i no deixava pensar al
rival. Erem al darrer minut del partit. L’Arístides, llavors va tornar a
concentrar-se. Necessitava canalitzar la força cósmica envers l’equip
blaugrana. Sabia que els astres èren amb ell. Ho havia encertat tot, no podia
fallar. Estava convençut que el Barça guanyaria. Aleshores el Barça va robar
una pilota enmig del camp del Madrid i el centrecampista, ràpidament va fer un
passi endavant a l’espai buit. Allí estava corrent el davanter suplent, que ja
portava dos gols i que havia enganxat a la defensa descolocada. No hi havia
fora de joc. L’Aristides va tancar suaument els ulls i respirava amb
profunditat exalant poc a poc l’aire. Buscava l’equilibri, la pau interior, la
força i la serenor que necessitava el davanter per marcar. Aquest encarava el
porter que al veure’s perdut va sortir a la desesperada a intentar aturar-lo
d’alguna manera. Eren front a front i el davanter, amb habilitat canvià
sobtadament de direcció i ritme i va superar al porter que va quedar sorprés i
sobrepassat. Va continuar avançant i ja era davant la porteria buida. El porter
intentava recular a corre-cuita però ja era tard. El davanter, va armar la cama,
va xutar i…incomprensiblement va xutar a terra aixecant un bon tros de gespa
i caient a terra lesionat. Va tocar de resquitlló la pilota que mansament va
sortir fora per la línia de fons. Ningú se’n sabia avenir: el davanter es va
quedar a terra amb les mans al cap, l’entrenador va quedar bocabadat a la banda
alié a tots els crits i insults que la graderia dedicava al jugador, els
jugadors del Madrid s’abraçaven entre ells com si haguessin marcat ells i
l’arbitre, l’arbitre va pitar el final del partit. L’Arístides va quedar mut a
la butaca amb la perruca a les mans sense comprendre que havia encertat un 14.
Que guanyaria molts diners. Que havia lograt una proesa. Només feia que donar
voltes al partit. Què havia passat per no encertar aquell resultat? Tenia
realment poders d’endevinació o tot havia estat fruit de la casualitat? Perquè
havia dubtat tant amb aquell partit precissament i amb els altres tot havia
estat tan fàcil?…

 

En aquell mateix
moment, a un altre punt de la ciutat, l’habitació era plena d’espelmes negres
enceses per tot arreu, unes potes de pollastre penjaven del sostre. Al mig de
la sala un home, mig nu, amb plomes d’indi agitava uns sonalls davant d’una
tele encesa. Estava veient el futbol. Entre ell i la tele nomès hi havia un
ninot de drap vestit del Barça amb unes agulles de cap clavades a la cama. Un
somriure malèfic es dibuixava en el rostre de l’home, pintat de blanc, mentre
l’himne del Madrid sonava en un vell tocadiscs. A la paret hi havia un rètol
que deia “Mago Karamazoo. Tarot i vudu por encargo, magia negra y blanca. Se
acepta visa”.

 

Fins la propera!

Salut blogaires!

Comentaris tancats a L’endeví de la quiniela (2)

L’endeví de la quiniela (1)

Us presento una nova història que acabo d’escriure. Com que és un pel llarga la publico en dues parts. Així li dono més emoció (si és que en té una mica). Espero que us agradi

 




 

Era migdia i
l’home era assegut al seu despatx. Es deia Arístides. Bé, en realitat es deia
Francesc, però als anuncis que havia penjat pel barri es deia Arístides.
“Vidència, adivinació, horòscops a preus econòmics” eren els serveis que oferia
als seus anuncis. Amb la crisi s’havia quedat a l’atur. Des de jovenet havia
treballat a una fàbrica de vidre. No savia fer res més. Després, alguna
esporàdica feina de cambrer i com a teleoperador en les quals no va durar gaire.
Un fràcas.

    Sense cap perspectiva de feina, un dia,
veient les televisions locals de matinada, va descobrir el “negoci de les arts
màgiques” i es va dir “Per què no? Jo sempre em miro els horòscops”. Va
adquirir una baralla de tarot als encants, i es va fer una túnica amb una tela
estampadíssima que es va comprar. Unes ulleres ,que havien estat de sa mare,
que estaven fora de lloc i època, completaven la seva imatge. Tambè es posava
una perruca rossa que ocultava la seva alopècia. “Em fa més enigmàtic” va dir
quan se la va emprovar. Fins i tot s’havia comprat una bola de cristall (de
plàstic) com a element escenogràfic.

   Hi havia posat molta il·lusió però el negoci
tampoc funcionava gaire bé. La seva clientela es limitava a tres veines, ja
grans, que regularment venien a que els tiressin les cartes, però tambè a petar
la xerrada i a prendre cafè. I un cop al més venia la seva cosina Lurdes amb
els seus dubtes existencials. El que ella necessitava era un psicòleg. Però és
clar, el Sisquet, que era com l’anomenava des de petit,era més barat.

   Feia poc, per donar un nou impuls al negoci
havia penjat els cartells pel barri, però de moment, cap nou client. Amb aquest
panorama no li arribava ni pels xiclets.

  

   Així, l’Arístides era assegut al seu despatx
amb una quiniela a les mans. “És l’hora” va dir solemnement. Anava disfressat
amb tot el seu atrezzo. S’havia proposat encertar una quiniela. Era un intent
desesperat per sortir d’aquell forat. Però a més a més, estava convençut que
amb els seus coneixements d’arts ocultes era capaç d’encertar-la.

   Havia estat fullejant uns vells llibres
d’astrologia que havia comprat al Mercat de Sant Antoni. Portava setmanes
mirant tota la nit els programes de vidència. Es va tirar a ell mateix diversos
cops les cartes. Va començar a fer càlculs per saber en quin moment la fortuna
i la premonició serien més favorables. I aquell moment havia arribat.

Efectivament,
tots els resultats de la seva investigació i feina el conduien a omplir la
butlleta a les dotze del migdia d’aquell dimecres de juny. Va encendre dues
espelmes i les va posar a cada costat de la butlleta. Va agafar l’encéns que
tenia cremant al menjador i el va posar a la taula, darrera la quiniela.
L’ambient ja estava creat. Seguidament agafà el bolígraf. El provà amb un tros
del diari que tenia plegat a la taula. Escrivia amb fluidesa. Mirà la butlleta
i tancà els ulls mentre agafava aire. Va respirar suaument i obrint els ulls va
començar a omplir la quiniela.

No va pensar ni
quins jugadors jugarien, ni si hi havien lesionats o explusats. Ni que el Barça
i el Madrid necessitaven guanyar aquell partit per ser campions de lliga. Era
la darrera jornada de lliga. Qui guanyés s’enduria el títol. Ell, que era
futboler des de petit, portava anys fent quinieles i nomès havia encertat un
dotze una vegada. Era evident que encara que s’ho pensès, no en sabia prou de
futbol.

Aquell cop,
però, no era en Francesc qui feia la quiniela, era el Mag Arístides. Segur que
encertaria.

Mirava i llegia
en veu baixa els equips i els anava repetint com una lletania. A mida que
venien a la seva ment els resultats els anava marcant decididament a la
butlleta. No necessariament en ordre. En cinc minuts va tenir tota la butlleta
omplerta excepte el ple al quince que no li venia al cap. Això el va preocupar.
Va tornar a tancar els ulls, va respirar profundament, es va serenar i es va
enfrontar al resultat: “F.C. Barcelona – Real Madrid”.

“F.C.Barcelona
Real Madrid…”murmurava.

 

Durant uns
moments, que van semblar minuts, res, la ment en blanc. Res de pensar en les
circumstàncies del partit, res de pensar en les seves preferències, clarament
blaugranes. De sobte tot va semblar clar, va notar una espurna a la mà dreta i
va saber que havia de posar un 1.

La quiniela ja
estava feta.

 

Va omplir la
segona colunma amb els mateixos resultats i va anar a canviar-se.

Després va
sortir de casa molt content i va anar tot dret a l’estanc a tirar la quiniela.
Només calia esperar al diumenge.

 

CONTINUARÀ…

No us perdeu el final d’aquesta història. La cosa promet emocions de les bones.

Salut!

Fullaraca

 

1 comentari

Amb el peu esquerre




Em llevo de bon matí
i me’n vaig de cap a la dutxa. Sembla que l’escalfador s’ha
espatllat i tinc un ensurt de cop que gairebé m’agafa un cobriment
de cor. Surto com puc de la dutxa i m’asseco ràpidament, tot
tremolant. Truco al servei tècnic 24 hores i, al departament
d’urgències, em diuen que trigaran quatre dies.

Quatre dies…!?, servei
d’urgències!?…

Potser ja serà la
setmana que ve. – Em “tranquilitza” una amable senyoreta.

Intento protestar una
mica i llavors ella, amb la seva amable veu, em respon que no pot
fer-hi res, però em dona la “solució professional” d’escalfar
una olla amb aigua per tal de mantenir la meva higiene personal fins
el dia de la reparació.

Em resigno i penjo
enfadat.

Ara, ja vestit, m’he
posat a fer les torrades de l’esmorzar. Encenc la ràdio per sentir
les notícies. Com cada dia diuen que per l’estatut n’hi ha per
llarg.- una altra goteta més d’enfador.

Entre queixalada a la
torrada i glop de cafè amb llet faig un repàs a la llibreta
d’estalvi i observo que a aquestes alçades del mes haurien de
quedar-hi més diners. Descobreixo les comissions que m’han cobrat i
m’enfado una altra miqueta més. I tot just són tres quarts de nou!
No tinc temps d’enfadar-me. Agafo la maleta amb els papers de la
oficina i surto de pressa cap a la feina. Quan arribo al replà del
segon pis m’hi trobo el veí, amb samarreta d’imperi , la veïna, amb
la bata i els rulos, tres o quatre veïns més, i la parella de
municipals: aquesta nit els han esbotzat la porta. Gairebé ni
m’aturo per interessar-me i surto com un llampec al carrer.

El primer déu vos guard
me’l dona una tifa de gos, acabada de fer, plantificada enmig de la
vorera i que ara està enganxada a la sola de la meva sabata. Amb tot
l’aroma i la frescor de les merdes matutines. Amb un tros de diari
intento desprendre-me’n, però sempre en queden restes.

En aquests moments la
dosi d’emprenyament ha pujat considerablement.

Un cop més intento que
els pensaments negatius no em distreguin del meu objectiu principal
que no és altre que anar a treballar. Ja no agafo el cotxe perquè
és impossible aparcar, i el trànsit dens dels matins em posa
nerviós. Em dirigeixo a la parada del metro i quan tombo la
cantonada em trobo el carrer tallat per obres. Se’ns demana als
vianants que donem la volta per un altre carrer. Un minut més
perdut. I quan penso en que aquestes obres estaven previstes feia
mesos i les comencen ara per la proximitat de les eleccions
municipals, encara afegeixo un rajolí al got mig ple de la meva
enfador.

Estic a punt d’arribar a
la boca del metro i m’ofereixen el diari gratuït. Pico la targeta al
torn de l’entrada mentre al meu costat la gent salta la tanca
impunement i un noiet se m’enganxa al darrere aprofitant el meu pas
per la màquina i no haver de pagar.

Sense temps per
reaccionar el noiet surt corrents, el metro està arribant.
Accel·lero la marxa i baixo les escales corrents. No corro prou i
perdo el metro. Bé, com a mínim podré seure. A l’andana una de les
viatgeres que acaba de baixar s’atura de cop i diu: La cartera!,
m’han fotut la cartera!- i desorientada, no sap a on mirar ni a qui
dirigir-se. Després de mirar endavant, enrere i altre cop endavant
puja cap al vestíbul, imagino que buscant el cap d’estació. Ara em
concentro en les breus notícies del diari gratuït. És tan fàcil
de llegir que gairebé es llegeix sol. De seguida me l’acabo i quan
aixeco la vista m’adono que l’andana és plena com un ou. Caram, el
rètol lluminós indica que el proper tren trigarà a arribar sis
minuts! Si quan m’he assegut marcava dos minuts i mig! En aquells
moments, per la megafonia, una veu femenina anuncia que per causes
tècniques la freqüència de pas dels combois ha quedat modificada i
demana als soferts viatgers que disculpin les molèsties.- un altre
raig de mala llet al meu got!- Començo a fer anar el peu amunt i
avall impacient i cerco instintivament el paquet de tabac a la
butxaca. Recordo que vaig deixar de fumar fa 3 setmanes. Mentre em
replantejo si he de reprendre el meu hàbit de fumar una veu em treu
les temptacions del cap: s’ha restablert el servei. En poc temps
arriba el tren i, és clar, ple com un ou. Entro com puc i m’agafo on
puc. Uns xiquets escolten “reggeton” a tot volum amb els seus
telèfons mòbils. Mentre un senyor em tira l’alè de cigaló de
conyac directament a la cara. Arribo a la meva parada. S’obren les
portes i intento sortir però ensopego amb un vailet que porta una
motxilla grossa que entra de cop al vagó topant amb tothom i no
deixant sortir a ningú. Quan ja l’he superat creuo la porta però no
puc posar el peu enlloc a l’andana: un munt de gent fa una mena de
barrera que ja li hagués agradat al Casillas aquesta temporada. Opto
per la tàctica rugby, per trencar la barrera i l’escometo de front.
La gent es molesta i es fa a un costat. Que no em diguin res, que
estic que mossego. Una gota de suor recorre la meva cara, no sé si
es per l’estretor i la calor del vagó o perquè el got ja és ple
fins dalt. Camino ràpid per l’andana i començo a pujar per les
escales mecàniques, pel carril de l’esquerra. Enmig de l’escala em
trobo amb dos joves que van de costat al mateix graó parlant i no em
deixen seguir avançant. M’aturo de cop, esbufego ostensiblement,
però ells impertorbables segueixen parlant. Que no veuen que no
deixen passar? Vaig a dir-los per passar però sento que la seva
conversa va de trencar-li la cara a algú i prefereixo esperar.

Miro el rellotge, i…
arribo tard. Acaben les escales mecàniques i opto per pujar a peu el
següent tram. Salto pels graons de dos en dos, semblo un atleta en
una final olímpica. Però oh, enlloc de la meta, a dalt de l’escala
m’esperen quatre revisors del metro que m’aturen per demanar-me el
bitllet!. Em passen un munt de coses pel cap en aquells curts
instants des de que els veig, endevino les seves intencions i
descobreixo que tenia raó. Només diré la que es pot explicar:
“Precisament ara?”

Començo a buscar el
bitllet, que quan més el necessites no el trobes i em ve al cap la
idea que tots els que estan passant pel meu costat s’han colat i a
ells no els demanen el bitllet. “La vida és dura”. Finalment
aconsegueixo mostrar el meu títol vàlid de transport i continuar el
meu camí cap a la feina. Ara ja em començo a preguntar si val la
pena tant sofriment i dificultats per guanyar el trist sou que
guanyo. “Un dia d’aquests demanaré un augment”, em dic per
continuar endavant, “si em paro a pensar més, me’n torno a casa”.
El darrer tram d’escales mecàniques, el més llarg, no funciona.
Faig un gir brusc en la meva trajectòria accelerada que ja el
voldria el Messi per als seus dribblings i començo a pujar per
l’escala normal a tota velocitat, avançant tothom i topant amb altra
gent que puja. -Vigila nano-, rondina un, ni m’aturo. -Incívic-,
m’etziba una senyora que duu dos nens de les mans. Jo segueixo recte,
vers el meu objectiu. Al vestíbul de l’estació un enorme rellotge
m’anuncia que manquen dos minuts per les nou.

Ràpidament calculo que
el que trigo a arribar a la feina és exactament dos minuts. El temps
just.

Encara haurà valgut la
pena l’esforç em dic a mode d’ànims.

A tota velocitat travesso
el carrer sense parar al semàfor. Quan arribo a l’altre banda un
ciclista que va pel carril-bici em toca la botzina aturant-se a un
pam de mi. -Que no hi veus, boig?- em crida enfadat. Jo no m’aturo
però me’l quedo mirant sorprès. Realment no l’havia vist!. Recupero
el ritme i torno a mirar endavant. A la propera cantonada arribo a la
feina. Un últim esforç! Som-hi! Vinga, va! Vaig pel carrer
esbufegant per l’esforç i tombo la cantonada. Ja estic buscant la
targeta per fitxar quan topo amb un compacte grup de gent que crida
força. Que hi fan aquests aquí? Què els passa aquests?. Intento
passar a través del grup però de sobte reconec els meus companys de
feina.

T’ho pots creure? Han
tancat l’empresa! Em diu el Miquel, el de recepció. Sense entendre
res i sense recuperar l’alè, aixeco la mirada i veig un rètol que
indica que l’empresa ha cessat la seva activitat.

Deixo caure la maleta que
duia la mà i jo també em deixo caure a terra, enmig del xivarri i
el desconcert general. De sobte sento que la tensió acumulada ha
desaparegut i em sento relaxat. Un moment de pausa abans d’entendre i
acceptar que he perdut la feina. Quin cop més dur que et fum la
vida. Maleïda crisis.Tanta lluita des de que et lleves i et trobes
amb això… Al cap m’aborda un sol pensament: Quin peu he posat
primer a terra avui?

3s comentaris

Acudit 5

Què es veu des de la torre més alta de Toronto?

…..

….

…..

"Torontoentero!" (amb aire flamenc) 

Juass!

Salut blogaires! 

Comentaris tancats a Acudit 5

Feliç 2010 a tothom!

Fullaraca ha despertat del seu llarg son. Potser han estat les campanades de Cap d’Any que m’han tret del llit. Bé, ja que m’he llevat farem com el rei i donarem el missatge pel nou any.

Esperem i desitgem fervorosament que en aquest any que comencem la crisi s’acabi i torni l’Estat del Benestar en el qual estàvem tots tan ben instal·lats: Pagant crèdits als bancs tan tranquilament i comprant segones, terceres o fins i tot quartes residències que les constructores feien en tots els espais habilitats per a construir. ( i si no ho estàven doncs es requalificaven)

Esperem i desitgem que els polítics del nostre país es posin les piles d’una vegada i que s’adonin del que representa la seva feina: un servei al poble, ja que democràcia vol dir això: govern del poble. D’altra manera acabem parlant de la classe política i que jo sàpiga, el sistema de castes és més propi de la India.

Esperem i desitgem que els diaris tambè donin bones notícies, que n’hi ha. Sinó seria una bona idea ressuscitar "El  caso" ja que vendria molts i molts exemplars.

Esperem i desitgem que el clima s’arrefredi una miqueta ja que darrerament el món està massa caldejat. En tots els sentits.

Esperem i desitgem que amb l’esforç i el compromís de tots, que en definitiva vivim sota el mateix sostre, que és el Sol, el planeta rutlli millor que el darrer any.

Potser és demanar massa però ho vull demanar des d’aquest petit raconet de la xarxa.

FELIÇ 2010 A TOTHOM!

Fullaraca

Salut blogaires! 

 

2s comentaris

Consciència Global?



Vivim a l’era de la
globalització. Pots viatjar en poques hores a qualsevol part del
planeta, es comercialitcen productes disenyats a Alemanya, ensamblats
a Xina, acabats a Malaisia i empaquetats al Marroc, A través
d’internet pots jugar una partida d’escacs a temps real amb algú que
viu a Austràlia. Tot és global.

Ara sembla que ens
afecti més el que passa a l’altra banda del món perque tot sembla
més aprop, però…

És possible que al
planeta on vivim, tot el que hi ha estigui, d’alguna manera
interelacionat? ja no físicament, ( respirem el mateix aire i el sol
surt per a tots). Em refereixo que tots estiguem units d’una manera
més íntima i invisible de manera que qualsevol cosa que succeeixi
ens afecti en major o menor grau a tots?

Mirant per la xarxa he
trobat que la Universitat de Princeton (ni més ni menys) està duent
a terme des de 1998 un experiment per tractar d’averiguar si hi ha
alguna mena de relació entre la consciència humana i els
instruments mecànics i físics.

Per tal de fer-ho han
construit un aparell electrònic (EGG) conectat a un ordinador, que
genera aleatoriament 0 ó 1 a raó de 200 vegades per segon. de tal
manera que en un marge de temps la quantitat de 0 i 1 generada
tendeix a ser la mateixa. Es com si estiguessim tirant una moneda 200
vegades per segon i contant quantes cares i quantes creus surten. Per
probabilitats hi ha un cincuanta per cent de posibilitats per a cada
resultat. Actualment altres universitats d’altres països estan
col·laborant en l’experiment.Han creat una xarxa amb aquests
generadors (118) que està present a 65 països dels 5 continents
enregistrant les dades generades pels EGGS.



Darrerament s’han donat a
conèixer uns resultats d’aquest experiment que no deixen de ser
sorprenents: En uns moments concrets de la Història a les gràfiques
de 0 i 1 han aparegut desviacions de la línia habitual:

La primera es va
enregistrar el 6 de setembre de 1997 quan a tot el món s’estava
retransmetent el funeral per Lady Di. Una altra dada interessant es
va donar l’11 de setembre de 2001. 4 hores abans del primer impacte
ja es va enregistrar una altra desviació.gràfica 11/09/2001

Hi ha a la pàgina de
l’experiment un llag llistat d’esdeveniments i l’analisi de la
corresponent desviació.Entre altres podem citar:

Les nits de cap d’any,
el bombardeig per part de l’OTAN de l’antiga Iugoslavia, Al desembre
del 2004, 24h abans del Tsunami que va arrassar Indonesia, es va
detectar un altre canvi del comportament de la gràfica. Atzar,
casualitat, o molts sentiments fluint per tot arreu?

Els propis científics no
troben explicació i s’afanyen a dir que encara no tenen dades
concluents. Tanmateix força gent posa en dubte que siguin realment
aleatoris els numeros generats pels aparells electrònics, o la
oportunitat de lligar esdeveniments amb les gràfiques una mica a
mida.

És bastant increïble
que la percepció humana pogués interferir en un sistema electrònic
tancat alterant el resultat. Si es demostrés aquest experiment com a
real seria una gran eina per predir catàstrofes naturals apart de
demostrar el vincle que hi ha entre tots els essers vius d’aquest
planeta, que tots som fills del mateix Pare o de la Mare Terra, o
estem en sintonia energètica, moltes creencies i tradicions antigues
ja parlen d’aquesta idea d’universalitat. El dubte hi és. I resta en
suspens. L’experiment segueix recollint dades intentant esbrinar com
estem de lligats entre nosaltres en un món a vegades massa
individualista.

Salut blogaires!

Per als curiosos: http://noosphere.princeton.edu/

 

 

2s comentaris